Des que vaig començar a introduir-me suaument en tot això del món de l’art (tenia por de que si ho feia de cop em faria mal, ja se sap, les primeres vegades i tal, oi?) em deien per activa i per passiva i llegia i rellegia que els llenguatges artístics no s’han d’entendre només racionalment, sinó que els pots rebre sense més, que poden arribar més enllà de la raó: has d’aprehendre’ls. Per mi aquest és el verb just, ja que, i cito del diccionari Alcover-Moll, es tracta de concebre la idea d’una cosa sense formar-ne judici ni afirmar-la ni negar-la i això implica deixar-te tocar, ser vulnerable perquè el que et diuen amb una pintura, una peça de música, ballant, cantant, amb una escultura, amb una peça de teatre o una peli o una performance, o el que sigui, va més enllà del que podem captar només racionalment. Quan es combina raó i sensació ja és l’hòstia. Però aquí m’estic desviant del tema.

A on vull anar a parar és que això, fins que no ho experimentes per tu mateix, pots entendre-ho però no comprendre-ho. I em va passar sense avisar. I aquestes coses fascinen.

Resulta que ja de natural el cap em funciona a tota màquina i sempre li dono a tot moltes voltes i fa un temps no sabia què volia dir deixar-se anar a les sensacions que reps… creia que ho sabia però ara he comprovat que no. Sempre hi ha el “pepito grillo” del cervell que t’ho racionalitza tot. I ara estic veient que me n’estic anant molt i deveu entendre més aviat poc tota aquesta palla mental. Al gra; poso un exemple pràctic i, de fet, el que volia compartir amb vosaltres.

El jazz.

El jazz, els músics de jazz i el seu món em van canviar el xip per sorpresa. Des de sempre he sabut què és el jazz, com sona, i tenia el gran prejudici de pensar que els jazzmen són gent peculiar que donen la seva vida a la música (ara veig que no és tan estrany) i que ells s’entenien entre ells, en resum, el seu cervell funcionava diferent a la resta, punt. Però un dijous a la nit, per circumstàncies casuals (o no), vaig trobar-me en un bar del Raval immersa en una jam session i vaig començar a conèixer des de dins aquest univers. Aquella nit se’m van trencar els esquemes.

El que primer em va atrapar era veure els músics tocar i dialogar entre ells amb la música. Era un iman brutal i la música m’agradava perquè m’encantava com la feien, com els sortia de dins i el que desprenien. No l’entenia gens, el cervell se’m curtcircuitava i tenia la pell de gallina al mateix temps. Tot eren estímuls sensorials i vaig decidir apagar el cap i deixar-me endur.

A mesura que hi anava, anava coneixent gent que em parlaven del que era el jazz per ells: la seva vida. I començava a sentir molts noms que em sonaven però no en sabia res; el gran clàssic de saber que existeixen per fardar i fer-te l’entès. Thelonious Monk, Charlie Parker, John Coltrane, Chet Baker, Duke Ellington, Stan Getz, Dizzy Gillespie, Ella Fitzgerald, Miles Davis, Billie Holiday… La gent que m’anava trobant me n’explicaven moltes coses i només de veure com me’n parlaven, ja em feien entreveure que cadascú d’ells era tot un món. I com més m’hi ficava més ganes tenia de conèixer tota aquesta galàxia jazzística.

Però no s’acaba aquí, la cosa. Si a aquest món de música li afegeixes la dansa, flipes. La música que sents te la tradueixen en moviment i la fusió d’aquests dos llenguatges és un dels enormes descobriments que he fet i que agraeixo immensament haver trobat. Aquí us deixo una petita mostra, perquè us en feu una idea. Tot i que és clar que no hi ha res com els directes.

Aquí podeu veure a la Juliette Louste, una ballarina espectacular  improvisant entre músics en plena jam session.

Així doncs, un dels immensos valors de les arts és que gràcies als seus llenguatges sensorials et poden fer arribar coses que, si et deixes tocar, poden cuallar fort dins teu i et poden fer SENTIR (en el sentit més literal i prosaic de la paraula).

A aprehendre de gust!!