Aüc

Aüc.

La Clara, l’Ariadna, la Júlia, l’Olga, la Maria i la Carla demanen el consentiment abans de començar. Gràcies. Neons encesos i som-hi. Aüc.

Violència sexual; saps que tracten aquest tema i sense voler et fas una idea on clixés i experiència pròpia s’entremesclen, i és inevitable generalitzar; despersonalitzar-ho.

Abans de continuar vull deixar escrit que això és l’experiència de veure Aüc des de la meva persona, amb la meva història, experiències, sinergies i tot el que em fa ser jo. Sí: les coses que vull amagar i em nego, també.

Aüc.

Des del posicionament més inconscient i innocent em disposo a deixar-me endur. El moviment, l’espai sonor musical i ambiental, la il·luminació, els testimonis i l’actitud despullada de les intèrprets (com a intèrpret em referendo a músiques, actrius, ballarines, dones) em transporta a un lloc fred, íntim i, vaig descobrint, molt enquistat dins meu.

Aüc.

Abans de deixar de llegir i passar a una altra pàgina, info. essencial: “Aüc” a la Seca Espai Brossa, del 7 al 23 de juliol, parit per Les Impuxibles. ANEU-HI.

Aüc.

Aüc.

A través de monòlegs/actes de valentia, situacions quotidianes invisibilitzades traduïdes en dansa (per mi, més que dansa: gran dosi d’expressió corporal d’emocions i instints que neixen de ben endins; re-mouen profundament), peces musicals compostes especialment per a l’ocasió que de per si ja et fan apareixer el nus a la gola (visca la sensorialitat de tot el muntatge!), t’agafen de la mà amb tot el tacte del món i et conviden a destapar pors, inseguretats, clixés, inèrcies, pànics, sensacions enterrades, fragilitats pròpies i facetes “lletges” que no acceptes de tu mateixa. Tremolava; em van desarmar a poc a poc i, al mateix temps, m’ensenyaven amb un amor infinit que l’arrel de molts funcionaments i maneres d’entendre les relacions socials no són tonteries ni paranoies meves, sinó que, com tu, com tantes altres dones (i, de fet, persones damunt les quals s’exerceix qualsevol forma de poder), són cicatrius que hem assimilat com a “normals” i ens fan sentir culpables, fràgils, insegures, i un llarg etc (sí, coses que em sé i em són meves), i tenen un origen social, a gran i petita escala.

Gran part de la societat (homes i dones) permetem les inèrcies socials de desigualtat de gènere. Des de sempre hi ha hagut desigualtat, ara hem avançat molt, per què seguim generant malestar? Ara estem millor que mai, no? No. Al llarg de la història de la humanitat, l’avenç tecnològic ens ha ajudat a créixer com a espècie. Per què no un avenç social acompanyant aquesta evolució? El poder és el pitjor enemic cap a la igualtat en tots els aspectes.

Canviar sinergies és difícil d’ovaris (oh! un “de collons” per un “d’ovaris”, us ha sonat estrany?) però es pot fer, i encara queda molta feina.

Aüc.

I aquí molta gent pot dir: to-pi-ca-zos que escriu la Blanca. Pot ser. Però no. Són realitats que cal afrontar sense por. Aüc. I si digués que aquests tòpics són els que fan incomodar a molts homes (i també dones), encara?

Al final del muntatge, cada intèrpret explicava alguna cosa que havia après o a la qual li havia donat la importància que es mereixia al llarg del el procés de creació. Una d’elles va deixar anar un comentari enfocat als homes. Es va olorar l’hostilitat al pati de butaques; molt educada, molt lleu, molt silenciosa, però la tensió es va palpar. Aüc. Encara ens queda molta feina per fer. No m’allargo més, cadascú sap el que li corre per dins; et poden trencar, empoderar, enrabiar, provocar les ganes d’indiferència… però segur que et re-mouen.

Aüc.

Deixem que el lament aflori i aconseguim una inèrcia social d’igual a igual. Que aquest lament es converteixi en cant net, alegre i en moviment. Sense dissonàncies que anul·lin ningú. Podem fer-ho. Dones, atrevim-nos; homes, tots, uniu-vos-hi. Fem un pas endavant.

Jo, mentre, segueixo amb el primer pas: hola Blanca, sóc jo, vull des-tapar-te, des-cubrir-te, re-coneixe’t, amb tot el que ets i tens, bo i dolent, lleig i bonic, lluminós i fosc. Som-hi?

Aüc.