La setmana passada vaig anar a la Biblioteca de Catalunya a veure Una giornata particolare, muntatge de la Perla29 dirigit per Oriol Broggi i protagonitzat per la Clara Segura i el Pablo Derqui, acompanyats per Màrcia Cisteró. L’obra està basada en una pel·lícula de l’any 77, dirigida per l’italià Ettore Scola i protagonitzada ni més ni menys que per Sophia Loren i Marcello Mastroianni. És difícil anar a veure un muntatge sense prejutjar-lo sabent qui va encarnar els rols en pantalla. Tot i ser la Segura i el Derqui, em va costar agafar entrada precisament per això; sabent que la idea era genuïnament italiana i coneixent els dos monstres que la vivien, m’era impossible veure la Clara sense tenir la Sophia Loren al cap. Tot i així, vaig decidir anar-hi i veure-ho per mi mateixa. A veure què em semblava, si trobava que era una animalada haver adaptat teatralment una peça cinematogràfica.

Passa una cosa amb els muntatges made in la Perla29, i és que són treballs sempre molt artesanals. M’explico. Segons el que he anat veient i el que m’han transmès, la família que ha anat formant el Broggi al llarg dels anys és un conjunt de gent que treballen tots fent molta pinya per mimar al màxim el muntatge en el qual es trobin submergits, ja siguin tragèdies contemporànies com és el cas d’Incendis o clàssics de molts racons del món com El Misantrop, Natale in casa Cupiello, Luces de Bohemia, creacions com 28 i mig i un llarg etcètera. Els projectes de la Perla29 desprenen aquesta atmosfera que saben crear tan bé, aquesta energia i aquest amor infinit cap al muntatge, cap allò que volen transmetre, que volen fer-nos arribar. I potser a vegades no estiguis d’acord amb la posada en escena, trobis inconvenients en diversos aspectes, però el fons, aquesta cosa genuïna seva sempre hi és. Sabent, doncs, que el fons no em fallaria, vaig submergir-me en la història de l’Antonietta i el Gabrielle i… ai, que bé.

No es podia negar gens que havien absorbit la pel·lícula tant com havien pogut, no intentaven fer-ne una nova lectura ni donar-hi un gir espectacular ni res d’això. La Clara i el Pablo van aconseguir fer-me veure l’Antonietta i el Gabrielle i no pas una còpia del que era la Loren i el Mastroiani. Ens van oferir unes hores de vida de dues persones d’una fragilitat bestial presoneres del seu temps i la seva situació; l’una, mare de família nombrosa i esposa infeliç, l’altre, homosexual repudiat socialment. Vam veure com es trobaven, com compartien tassa de cafè i truita, pensaments, secrets, sentiments i moments molt íntims. La Perla29 ens va tornar a oferir Vida. Poder entrar en un espai on es fa màgia i de cop et trobes a la Itàlia dels anys de la dictadura de Mussolini, a la cuina d’una mestressa de casa i a l’habitació d’un home empresonat en ell mateix, i els veus, els escoltes, els sents. Pots veure’ls pensar, reaccionar, decidir, emocionar-se… Tu no te n’adones i t’entregues a les seves vides, als seus patiments i acabes veient que no tot és tan simple com sembla. I quan el joc s’acaba, s’obren els llums, aplaudiments i més aplaudiments, veus la gent que estava asseguda al teu costat i els veus les cares. – Recordeu un fragment de la peli d’Amélie on la protagonista diu que una de les coses que li agrada més és girar-se quan està al cine i veure les cares de la gent que mira la peli?, doncs he descobert que m’agrada molt fer el mateix quan vaig al teatre -. Quines cares… i te’n vas, i tornant cap a casa vaig adonar-me que no tot és tan fàcil. Des de fora és tan fàcil que no t’adones i ja estàs jutjant als altres únicament pel que fan, i acabes de veure el que hi ha darrere (o sota) de tot el que fan, que no tot és per convenciment, no tot és tan fàcil de decidir, i et trobes que estàs submergida en pensaments que fan referència a l’essència de la raça humana i caus de cul pensant que aquí hi has arribat gràcies a una hora i alguns minuts de viatge amb aquesta gent, que han agafat una pel·lícula que els ha enamorat i han abocat tot aquest amor en aquest muntatge. I no pots fer altra cosa que somriure i seguir nedant entre tot el que t’han deixat incrustat al cervell.

La pel·lícula? Irrepetible. El muntatge de la Perla29? Honest, subtil i delicat: un gustàs. Abans de veure el muntatge em feia una pregunta: Cinema o teatre? I després de veure el muntatge em vaig respondre: una cosa i l’altra. Poder veure persones a uns metres de tu viure, passar per moltes coses i captar moments crucials, i poder compartir-ho amb ells des del silenci de l’espectador, des de la complicitat entre intèrprets i públic.

Essencial tot plegat. Que cinema i teatre es donin de la mà més sovint, que es complementin per créixer encara més i que exploti tot plegat en un cúmul de sensacions, vivències i bellesa interna i externa. Visca!!