Cortázar i les no-casualitats

De niño descubrí que yo me movía con naturalidad en el territorio de lo fantástico sin distinguirlo demasiado de la realidad. Que sucedieran cosas fantásticas en los libros o que pudieran sucederme a mí en la vida eran echos que yo asumía sin protesta y sin escándalo, pero eso socialmente sí es un escándalo y se lo reduce de una manera racional: es una casualidad, es una coincidencia, es una excepción… maneras de echar hacia atrás lo que te está amenazando por otros caminos que los caminos de la lógica. Mi noción de fantástico no es diferente a mi noción de realismo, porque mi realidad es una realidad dónde lo fantástico y lo real se entrecruza cotidianamente.” 

Julio Cortázar

Un dia vaig deixar de creure en les casualitats. Sempre havia pensat que era curiós que una cosa passés just quan havia de passar. Amb el temps he vist que les casualitats no existeixen, i ho vaig començar a veure clar quan “Rayuela”, la novel·la de Julio Cortázar, se’m va començar a fer present durant el meu dia a dia en un moment determinat. Sabia que era una novel·la particular; des que em van explicar les dues formes de llegir-la (seguint-la de principi a final o bé seguint l’ordre de capítols que l’autor et recomanava) em va entrar la curiositat de veure què s’hi explicava i com. No podia ser un llibre com qualsevol altre. Aleshores, sense jo buscar-ho, vaig començar a parlar del llibre amb diversos amics. El tema sorgia sempre de “casualitat”; com qui no vol la cosa Cortázar i el seu univers treien el cap. A la gent que me’n parlava, l’havia llegit i els havia marcat, se li il·luminava la cara. Normalment “Rayuela” anava lligada a moments vitals que havien sigut importants per ells. Em deien que els havia marcat per un motiu o altre i me’l recomanaven gairebé al límit de l’obligació. Me l’havia de llegir, seria un abans i un després. I cadascú em deia el capítol que més li havia agradat; si tots en recordaven un, senyal que alguna cosa devia tenir de particular.

Generar aquestes expectatives sempre fa por perquè a la mínima que no les compleixi et cau el mite que t’has creat als peus. Per contra, altra gent em deia que no havia pogut acabar-se’l, que era un llibre espès i confós, pedant a vegades, i molt intel·lectual, i que era d’aquelles lectures que tothom venera però molt poca gent les fa a gust. Amb aquest ventall d’opinions, va arribar la meravellosa data de la vinguda dels Reis Mags i entre altres tones de llibres, els vaig demanar “Rayuela”. Recordeu la sensació d’eufòria de tenir, per fi, aquella cosa entre mans que feia temps que esperàveu? Fa un gustet impressionant! Per fi el tenia, i em posava nerviosa de pensar en el moment de començar a llegir-lo. Sí, sé que és un pèl exagerat i que la meva mitomania és preocupant, però mira tu, no hi podia fer res. També sé que potser no n’hi havia per tant, però és tan increïblement agradable que un llibre t’alteri així… abans de llegir-lo! Com més anava sabia que més possibilitats de decepció tenia; la caiguda seria dolorosa. Però ei, ja es veuria. 

 

I i tant si es va veure. Me’l vaig llegir en tres mesos, els primers tres mesos del 2014. Me’l vaig llegir seguint l’ordre que Cortázar recomanava, i sense saber-ho em vaig convertir en la seva lectora activa y cómplice: escollia com el volia llegir i reaccionava a tot el que passava. A dies el deixava de banda perquè era massa espès pel moment en què estava, altres vegades el devorava sense pietat a tot arreu, reia, m’emprenyava, pensava, m’entrava una malenconia estranya, em menjava el món… em deixava fer pel que m’explicava. Quin gustàs. Va coincidir que a mitja lectura vaig anar una setmana a París; una de les ciutats on se situa l’acció. Va ser màgic descobrir els carrers i racons on hi passava l’acció. En resum, que va ser un viatge vital bastant inoblidable. Realment va marcar un punt d’inflexió i em va fer descobrir moltes coses, entre d’altres, el món del jazz (que per «casualitat» havia començat a temptejar mesos abans), el gran tema de la recerca crònica de vés-a-saber-què-que-vigila-que-no-tinguis-dins-teu-i-no-ho-sàpigues, un estil de narrativa que em va enamorar, i un colló de més coses que m’han anat acompanyant des d’aleshores.

Un llibre que m’ha fet créixer i un llibre que recomano ultra molt. Tant si us acaba agradant com si l’acabeu odiant. Proveu de llegir-lo perquè segur que no us deixa indiferents.

Un cop el vaig acabar vaig començar a fer una cosa que és molt meva i forma part de la meva locura obsesiva: buscar buscar i buscar textos seus, entrevistes, enregistraments, gravacions… tot, volia absorbir molt Cortázar. I vaig trobar moltes coses que ai… us les deixo per aquí, a veure si us pica la curiositat.

Cliqueu aquí per veure l’entrevista completa del programa A Fondo. És agradable veure’l parlar, explicar-se, pensar, recordar, reflexionar… Gaudiu-ho!

Si tienes alguna cosa que decir y no la dices con el exacto y preciso lenguaje con que tiene que ser dicha, pues de alguna manera no la dices o la dices mal. El estilo no es una cuestión de nivel de escritura.

Julio Cortázar