Una de les coses que em fascina del cinema, i més concretament de la gent que s’hi dedica i els genis que hi ha entremig, és la capacitat d’agafar temes colossals i fer-ne obres d’art. Com a temes colossals em refereixo a voler explicar històries o punts de vista sobre el pas del temps, l’amor, la violència, l’atzar, la mort, el destí… són temes molt generals i immensament grossos i si t’hi enfrontes en fred, fa la sensació que és complicat plasmar-los d’una forma tan crua. Però és possible, i al llarg dels anys hem anat acumulant peces úniques incomparables entre elles (per mi, això és de les millors coses que pot passar; pel·lícules incomparables perquè sorgeixen de dos mons diferents) que ens deixen marca, que sense demanar permís se’ns fiquen al cos i potser a l’ànima i potser fan efecte mirall perquè ens hi reflectim a moments, o efecte despertador tocant-nos alguna cosa que ens fa reaccionar, o efecte rebot generant-nos una repulsió gairebé irracional, o qualsevol altre efecte que no té a veure amb si ens agrada o no la peli, intel·lectualment parlant. Parlo de la visceralitat d’algunes pel·lícules.

I això avui a què ve? Doncs resulta que darrerament he vist pelis i algunes les he tornat a veure després d’anys i casualitat (o no!) que totes m’han deixat marca. I les que he vist me n’han fet recordar altres que en el seu moment també em van tocar fort. I són PEL·LÍCULES. Així, en majúscules.

Tinc ganes de dedicar una estona a moltes d’aquestes pel·lícules i us en faré una entrega en fascicles perquè cada una tingui l’espai que necessita sense haver de fer miniresums i apa apa que el post és molt llarg i no t’ho saps acabar, Blanca.

Per això, avui us parlaré de pel·lícules relacionades amb el temps. La que em va deixar sense paraules va ser Boyhood. Per mi és una gran obra on el temps és el protagonista, literalment; no només en la història en si sinó també en el procés d’engendrar-la. El rodatge va durar 12 anys. D’aquesta manera el director (Richard Linklater) va confeccionar una història sobre el pas del temps d’un nen de 6 anys i la seva família fins a la seva majoria d’edat.

Al llarg de gairebé 3 hores vas veient com van vivint, sense fets catastròfics, sense enormes girs argumentals extraordinaris que contribueixin a un ritme trepidant. El ritme de la pel·lícula és el de la vida que passa, i el fet de veure’ls créixer en pantalla i en la realitat et suma al seu viatge vital. Vaig acabar la pel·lícula amb la sensació que havia viatjat amb ells durant molts anys, i em venien al cap moltes seqüències de diferents anys i situacions. Vaig aplaudir molt fort el què havia aconseguit tot l’equip de Boyhood: el pas del temps era present a cada segon, a cada personatge i a cada situació sense haver de subratllar res en concret, res que diguis home! Aquí: aquest moment és clau! Aquesta successió de petits moments va causar un efecte “gota Malaya”. Per acumulació i suma t’acabes adonant que el temps és implacable i s’ho empassa i ho arrossega tot, sempre endavant. Vaig parlar amb gent que l’havia trobada lenta, insulsa, fins i tot mediocre perquè “no passava res”. Per mi, el sol fet de comprimir-te en poques hores anys de vida i adonar-te que ja de per si, sense grans esdeveniments catastròfics, el pas del temps és fascinant, era un gran repte superat amb nota.

A tot això, qui no l’hagi vist, ja podeu intuir que la recomano molt fort.

Les tres pelis amb més detall

I rebuscant altres treballs del Linklater, vaig veure que era el pare de la trilogia protagonitzada per Ethan Hawke i Julie Delpy (Before Sunrise / Before Sunset / Before Midnight). Tres pel·lícules com tres episodis de vida d’aquesta parella al llarg de 18 anys. Com es coneixen, com es retroben al cap de 9 anys i com conviuen i formen família durant els següents 9 anys. Un viatge a través de les seves vides en poques hores, també. I aquest cop, pots veure com van madurant i com els tracta el temps, com viuen i com es van adaptant a les situacions en què es troben. Un cop més, ho veies en la ficció i era inevitable recolzar-ho en la realitat del pas del temps que es veu en els actors/personatges. Fa poc em vaig passar les tres pel·lícules i una de les coses més remarcables que vaig trobar és el guió de totes tres. La sensibilitat de dues persones que es fan grans i arriben a créixer l’una amb l’altra; com s’ho munten, com viuen els bons i els mals moments i veure que tot plegat NO és un conte de fades, malgrat que a primeríssima impressió ho pugui semblar (quan es va fer la promo no vaig poder evitar el prejudici d’una american love story de confeti i felicitat i amor diabètic, em va fer mandra extrema i em va agradar molt equivocar-me tan fort!).

Richard Linklater és un cineasta intel·ligent que crea unes obres fràgils perquè mostra realitats sense filtres, del dia a dia, de les que tots vivim. Famílies, parelles i no parelles, persones que viuen. I precisament per això poden arribar tan endins.