Avui continuo amb la meva selecció absolutament subjectiva de flims que ho peten tractant grans temes universals i que m’han deixat alguna cosa de dins tocada i, potser, fins i tot tarada. Després del gran tema del Temps, tocaré el no menys immens tema de l’Amor. I sí, Amor en majúscula, independentment de la persona, el temps i l’espai. Tres pel·lícules de tres directors absolutament diferents, dues d’elles protagonitzades per una mateixa actriu però interpretant rols absolutament diferents, tres històries per res del món comparables entre elles. Tres maneres de veure l’amor úniques.

Començaré per la que em va deixar sense alè quan vaig sortir del cinema: Amour, de Michael Haneke i protagontizada per Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant. Un cant a l’Amor des de la visió d’aquest controvertit director. Una persona que ha tractat la Violència (Funny Games per duplicat), universos Kafkians amb El Castillo i la història més obscura de principis del s.XIX a Alemanya a La Cinta blanca, a Amour ens ofereix la història d’amor d’un matrimoni que ja ha viscut una vida en comú i han d’afrontar la malaltia. En el seu moment es va generar el debat sobre si el tema principal de la pel·lícula era el declivi de la vida, el fet d’envellir, emmalaltir i morir o no; no obstant, segons el director és un cant a l’Amor. Un matrimoni que s’ha estimat i cuidat al llarg de les seves vides i ara, davant la malaltia, l’un es fa càrrec de l’altra i pots veure com es deteriora el seu dia a dia i es fa dur seguir endavant però allà hi són, aguantant, l’un per l’altre. Va ser mirant aquesta pel·lícula que vaig comprovar la importància d’un bon muntatge i vaig gaudir del viatge que ens havia ofert Haneke. Combinant les escenes i intercalant flaixos passats amb el temps present, et feies càrrec de la seva història d’Amor, i te n’adonaves que no era ni de bon tros lineal sinó que hi havia molts plans, moltes realitats que juntes formaven una història en tres dimensions. Moments de tot, bons i dolents que junts conformaven una vida. I veient la pel·lícula, tan crua, tan real i sense filtres, em feia pensar en la història dels meus avis, i com els meus, tants altres. Un gran cant a l’Amor.

Una altra pel·lícula que també protagonitza Emmanuelle Riva, dirigida per Alain Resnais: Hiroshima mon amour. És una d’aquestes pel·lícules que no veus però el títol et sona. I això em passava fins que vaig decidir anar a la Filmoteca a veure-la. I quina gran decisió! Una història d’amor espontània i d’una nit entre una jove actriu francesa i un japonès que es troben a Hiroshima, on ella ha gravat una pel·lícula; ella està marcada per una altra immensa història d’amor prohibit del passat, el seu primer amor durant la II Guerra Mundial, amb un soldat alemany. Una història d’amor dins una altra, que gràcies a una es fa possible l’altra. Una pel·lícula deliciosa, això sí, amb el segell del cinema francès de l’època que va sorprendre a més d’un a la sala. No obstant, Emmanuelle Riva aconsegueix encongir-te el cor amb la seva història personal, i vibres amb la història d’ells dos, la present. Un gustàs!

I finalment, acabo amb una peli que em va sorprendre ultra molt positivament. Són d’aquelles que vas a veure per curiositat i per passar una bona estona i surts flipada. Una peli actual feta en blanc i negre: Frances Ha de Noah Baumbach i protagonitzada per Greta Gerwig (gran descobriment!). Una peli que tracta l’amistat, l’amor entre dues amigues, l’amistat real entre elles i les diverses etapes que van passant juntes o separades. Una història divertida, una alenada d’aire fresc on vas veient el caos de vida de la protagonista, una ballarina de 27 anys que ha de decidir què fer amb ella mateixa. Una història de dues amigues, molt importants l’una per l’altra tot i passar per etapes de més distància o menys. Una història d’Amor real, també. Res de contes de fades i confeti i alegria i felicitat desmesurada. Tot en la seva proporció que junt forma una història real. L’amistat, impossible viure sense ella i, no obstant, quan parlem d’Amor el que ens ve al cap és l’Amor de parella, si és no a mi en un principi. Però realment, sense amistat i amor i entrega a la gent que t’importa, no hi ha vida.

Visca!