Avui decideixo acabar amb la selecció de “grandes pelis de ayer y de hoy” amb quatre de les grans que et fan somiar, volar, entrar en pànic, tocar altres realitats amb els dits, replantejar-te moltes coses i sortir del cine, aixecar-te de la cadira, desincrustar la cara de la pantalla o el que sigui que facis quan s’acabi, sensorialment trastornat. Primer pensava en dues pelis que tenen a veure amb el Destí. La gent sotmesa a un destí lligat a les decisions que prenen o a les circumstàncies, casualitats i situacions en les que es van trobant. El que m’agrada és que no es poden comparar; són dos universos diferents amb dos llenguatges poètics en sintonia però cada un amb la seva atmosfera particular. Estic parlant de Mr. Nobody i Le fabuleux destin d’Amélie Poulain. La primera estrenada l’any 2009 i la segona, el 2001. Em peto l’ordre cronològic, doncs sí, ale.

Quan em van fer descobrir Mr. Nobody em va sobrepassar. Em va agradar molt però necessitava veure-la unes quantes vegades més per arribar a tot el que hi havia: la història de les possibles decisions vitals que desencadenarien diferents vides d’una mateixa persona. Només això ja em feia pensar en què hauria passat amb mi si hagués escollit una opció diferent en alguna de les decisions que he anat prenent; com seria la meva vida. I pensant en això ja m’havia passat mitja hora de flim, potser, i tornava a agafar alguna cosa al vol i me n’anava i hi tornava i de cop havia acabat la peli i tot era una mescla entre la seva història i la meva divagada mental. Que una peli et provoqui aquests viatges cap a llocs potser inexplorats de tu mateix, ja és digne de remarcar, i això em feia venir encara més ganes de tornar-hi i a veure què més em des-cobrien. I fa poc la vaig tornar a veure, i m’hi vaig submergir de ple. La història, l’estètica, els personatges, l’espai sonor (delicadíssim, un gustàs)… tot plegat feia un conjunt preciós que et duia cap a un món atemporal on allò que ho regia tot eren les decisions. Aquell segon en què has d’apostar per una opció, sabent que et marcarà la resta de la vida. La bifurcació, el dilema d’escollir i aventurar-te per seguir endavant. Quasi res, eh? I, òbviament, la peli acaba però tu t’emportes tot aquest cúmul de versions de vides d’una mateixa persona amb el que això et pugui regirar, o no. Total: caldo de cultiu del genial que et desperta i t’ensenya altres maneres de mirar la realitat.

Anys abans Jean-Pierre Jeunet va parir una pel·lícula que es convertiria en clàssic: Le fabuleux destin d’Amélie Poulain. Una noia jove de Montmartre, París, amb una visió molt particular i somiadora de la seva vida, el seu entorn, la seva ciutat i la gent, del món i de l’univers sencer, decideix ajudar a la gent que l’envolta incidint discretament en les seves vides amb petits actes que, potser, els distorsionarà els seus camins cap a bé. Ella fa el possible per fer feliços als altres però no sembla tan fàcil aplicar-s’ho a un mateix, fins que al final ella mateixa trenca el que sembla irrevocable per escollir allò que vol realment. I ai, després de veure-la fer i desfer pels altres, és genial veure-la ser la mestressa del seu propi camí.

I sense massa res que les uneixi tenen molt en comú aquestes dues pel·lícules. Un somni en el que t’hi trobes immers i, si et molen les regles de joc, i la manera que t’ofereixen de filtrar la realitat, se’t suma una capa més a totes les que tens i et fan ser persona que s’enfronta a l’exterior. Crec molt seriosament que aquestes pelis t’ajuden a créixer i a completar-te com a personeta humana, per no dir com posen l’èmfasi en la fragilitat i la sensibilitat enfocant petites grans coses de la vida.

I pensant en això, en els filtres que pots anar-te construint per absorbir la realitat d’una manera més digerible, sense que per això deixi de ser real, em van venir al cap dues altres pel·lícules que mostren de manera molt crua totes dues, i de maneres molt diferents, els efectes dels distorsionadors externs que converteixen la realitat en un tripi de vida. Estic parlant de les drogues i estic parlant de Trainspotting i de Requiem for a dream. L’una, una sàtira divertidad’aventures i desventures d’un addicte a l’heroïna que intenta desenganxar-se del cavall i perdre de vista a la gent amb qui es fa; l’altra, un drama intens de consumidors de tot tipus de drogues sintètiques, esclaus de la seva addicció fins al punt de jugar-se la vida. Ja sigui rient o estremint-te, aquestes dues pelis et foten l’hòstia veient la cara oculta de les drogues. Et poden fer volar fort, però la caiguda sempre és devastadora. I això no fa tanta gràcia.

En resum… fina fina la corda entre somiar despert i somiar matant-te, no? Genials totes quatre, molt molt recomanables de veure-les totes perquè són úniques, no es poden comparar gens i això encara les fa més especials.