Pel·lícula dirigida per Wim Wenders i co-escrita amb Peter Handke

Amb la recent notícia de la mort de Günter Grass, no he pogut deixar de pensar en un altre escriptor del seu mateix pelatge; una persona incisiva que amb la ploma desvetlla pensaments, opinions i ens mostra realitats com si ens reflectís davant d’un mirall. I, per suposat, aquestes no són sempre agradables de veure. Estic parlant de l’austríac Peter Handke. El vídeo que enceta aquest post (sí sí, cliqueu la imatge, que amaga sorpresa! ;) ) són els primers fotogrames d’una pel·lícula que va co-escriure juntament amb Wim Wenders, director que la va tirar endavant. Es tracta de Der himmel über Berlin.

Benvinguts al món de Peter Handke.

Handke, Wenders i el seu univers em van arribar al mateix moment. El moment just. El meu projecte de final de carrera va ser un text de Handke: De poble en poble. A mesura que hi anava entrant i l’anàvem treballant, més m’hi enganxava. Vaig arribar al punt de tenir una versió en francès i la versió en català i assimilar-los per poder volar ben alt sense deixar de tocar de peus a terra. La primera impressió que em va fer el text va ser que Handke utilitzava grans paraules i metàfores bestials que reflectien les coses més reals i “de cajón” que hi ha. Reflectia l’essència humana i les seves paradoxes a partir de les relacions humanes i les decisions que es prenien. Vida, acció i imatges tot sorgit del seu text. Em va fer por i em va atrapar al mateix temps. Era un senyor repte perquè és increïblement fàcil deixar-te endur per la bellesa de tot plegat sense arribar al fons, i això no fa més que abaratir i banalitzar el seu propòsit. No volia permetre que això passés; volia exprimir-ho al màxim per poder oferir amb tota la cruesa (en el sentit literal de la paraula) una mescla d’ímputs a l’espectador perquè quallessin dins seu i hi pensé, o el commoguessin o en fes el que volgués. Quasi res, oi? En quins “fregaos” em foto.

Al llarg d’aquest procés, el director ens anava recomanant pel·lícules i referents per anar tridimensionalitzant el muntatge. I una de les pel·lícules, la més important, va ser aquesta.

"Der himmel über Berlin"Dos àngels que habiten Berlín sense viure’l; dos espectadors de les vides dels ciutadans. Poden sentir els seus pensaments, poden veure’ls i poden comprendre’ls però no poden interactuar-hi. Ningú els veu tret dels nens. Al llarg de la pel·lícula anem coneixent fragments de vida de diversa gent fins arribar a una trapezista. Una dona que captiva a un dels àngels fins al punt de decidir voler ser humà i mortal per poder estar amb ella, que el vegi, ajudar-la, estimar-la i compartir amb ella tot el seu món interior.

És una pel·lícula feta de petits fragments de vida. Gent que es troba en situacions difícils, o en circumstàncies que els empenyen a decidir què fer amb ells mateixos. Trossos de vida crua i a vegades dolorosa i a vegades desesperant, però vida. Sense aquests instants, els bons moments no ho serien tant.

Per mi, la poètica va cobrar un sentit ple quan vaig llegir, veure i finalment encarnar aquests textos. Només pots volar fort quan les arrels són realment profundes. Gràcies Handke, gràcies Wenders, gràcies Ollé.

Us recomano molt fort submergir-vos en la seva obra. No de cop, que la sobredosi és dura, però sí a petites dosis. Val molt la pena i us pot ajudar a construir una altra visió de les coses. Potser acostar-se a l’essència, o no, o emprenyar-vos, o fer-vos obrir els ulls, o fer-vos volar, o fer-vos venir ganes de seguir navegant d’escriptor en escriptor, director, actor, dramaturg, el que sigui! Però seguir descobrint i obrint portes.

Salut!!