Des de fa un temps que tinc pensada una entrada per publicar, però no trobava el moment per dedicar-li l’atenció que es mereix. Ara no és qüestió de temps per dedicar-l’hi, sinó de la necessitat d’escriure-la. Vull parlar-vos de dos muntatges que vaig anar a veure i em van reconciliar amb la humanitat. Dit així sona molt gros, però quan et trobes en un món de guerres encobertes per potències mundials que tenen el poder mediàtic i econòmic, i respostes terroristes monstruoses per tot arreu, una no pot evitar pensar que això del diàleg, la igualtat, la bondat humana i altres pilars d’una societat justa… són els pares. París acaba de tremolar, milers de ciutats tremolen des de fa anys; només sé que les coses no són el que semblen, i no sé massa res. I ara ha estat aquest atac/confirmació que tot el món està en guerra perquè uns pocs ho han decidit, però a petita escala també hi ha constantment demostracions de fredor, i no vull dir frivolitat. Crec que no és el mateix. Gent que es creua amb gent, fan les seves vides sense mesclar-se en excés, t’ajudo perquè potser després m’ajudaràs, oi? Una abraçada? No ho sé, no vull que et pensis… Ei! Com va? Mira… anem fent… i un no-parar d’altres demostracions de convivència paral·lela però no compartida que et vas trobant durant el dia a dia. Potser em passi de llarg, no? Pot ser, sí, ja sé que també hi ha la cara amb llum de tot plegat, no dic que no existeixi. Però hi ha èpoques de tot i de tant en tant només et fixes en aquesta part obscura. I què voleu que us digui, fa falta visitar el pou per saber que després pots tornar a la superfície.

Sempre hi ha alguna cosa que, quan menys t’ho esperes, t’hostia; et desperta. Et fa agafar distància de tot plegat i et retorna una visió real del que, en aquell moment, tens més distorsionat. Em va passar amb aquests dos muntatges dels que us vull parlar; cada un per motius diferents, i aportant-me sensacions que, aparentment, tenen poc a veure, però en essència són la mateixa gasolina. Tots dos eren muntatges d’una sola persona a escena que apel·lava directament als espectadors. I vull remarcar que no ho feien, cap dels dos, com a una massa de gent sense entitat, sinó com a persones amb cor i matèria gris a parts iguals. Dos muntatges amb llenguatges diferents: literatura, teatre i dansa no estan tan allunyats.

La primera peça la vaig veure a La Seca Espai Brossa, un diumenge a la tarda, convençuda per un amic. Jo estava amb l’ànim clàssic de diumenge tarda: amb aquella cosa pesada de final de setmana, i ell em va dir que sortiria del teatre molt diferent, que em deixés endur. Vaig entrar a la sala sabent que anava a veure un muntatge de teatre-dansa/dansa-teatre, res més. S’apaguen els llums, comença a sentir-se la música i apareix una dona vestida amb una gavardina gruixudíssima i enorme que la fa molt poca cosa: petita, esquifida, fràgil… però molt lluminosa. Atrapa. Cada moviment que fa hipnotitza i ho omple tot de tranquil·litat, i quan es deixa veure la cara (mig tapada per la roba d’hivern estripada), hi veus la seva ànima sense filtres i et deixa fora de joc. Una mirada netíssima, un somriure franc, un donar-se sencera que et provocava la necessitat de protegir-la. Ella: una refugiada poètica. Al llarg d’una hora i escaig et feia veure el món a través de la seva mirada càndida i sempre amb el cor a la mà, innocent, com un nen descobrint el que l’envolta, incapaç de fer mal enmig d’una realitat devastadora. Una refugiada que es comunica amb cada espectador sense paraules: mirant-lo, abraçant-lo (literalment), convidant-lo a jugar amb ella, capaç de crear vincles preciosos i efímers i moltes coses més. El que em va trencar per dins (trencar la mala folla contra el món que duia posada) i em va fer caure llàgrimes de felicitat, va ser veure com la gent entrava a jugar amb ella, sense protegir-se, tots molt receptius, i flipar de veure com ens tractava: amb un amor desinteressat, delicadíssim, ple de respecte i molt natural. Entenies que no ho podia fer de cap altra manera. Aquesta criatura preciosa ballava de la manera més teatral possible per acostar-nos al món dels refugiats, dels repudiats de la societat, amb tot l’amor i la humanitat de l’univers. Vaig sortir d’allà amb un nus a la gola: m’havia ensenyat que malgrat les situacions més pèssimes, sempre hi ha gent capaç d’ajudar-te, de donar-te, recolzar-te, oferir-se sense esperar res a canvi, d’acompanyar-te, d’impedir que et sentis sol i t’enfonsis. Sense saber-ho era el que necessitava en aquell moment. I no se m’acudia res més que un enorme GRÀCIES. Aquesta criatura preciosa es diu Claire Ducreux, una ballarina i intèrpret, en el sentit complet de la paraula, francesa resident a Catalunya. El muntatge es diu «Réfugiée poétique» i encara es troba en gira. Si voleu que us toquin les entranyes de la manera més humana i pròxima, aneu-hi, us fareu un gran favor.

Aquí us deixo un fragment d’una altra peça seva i del ballarí i actor Toni Mira. Deixeu-vos gronxar per aquestes dues ànimes tan clares. 🙂

Unes setmanes més tard, vaig anar al Maldà a veure «La Mel» de Xicu Masó. Sabia que era un monòleg a partir d’un text de Tonino Guerra, escriptor italià i guionista d'»Amarcord» de Fellini, a més d’haver col·laborat amb tants altres directors de renom. Sabia això i poca cosa més. Me l’havien recomanat molt, i em feia ganes veure com s’articulava un monòleg amb un material com aquell. Aquest cop hi anava sola, amb ganes de submergir-me completament a l’univers creat pel tàndem Guerra-Masó. Res a veure amb «Réfugiée Poétique», primerament perquè l’un era essencialment dansa i l’altre era bàsicament literatura. No obstant, em van provocar una sensació molt similar. En Xicu ens va arribar a l’ànima perquè ell va sortir oferint-nos la seva. Molt senzill tot plegat, molt autèntic: Una persona que s’ha enamorat d’un autor, d’un llibre, d’uns textos poètics i els vol compartir, perquè aquests textos el fan respirar, com diu ell mateix, i un dels plaers més grans és compartir alguna cosa de la qual estàs enamorat amb més gent, amb la llibertat que ells ho assimilin o no. És impossible que no t’arribi qualsevol cosa comunicada amb un amor tan genuí. Tonino Guerra explica l’experiència d’un home d’una setantena d’anys que torna al poble on va passar-hi la infància després d’una vida intensa a ciutat. En Xicu hi estableix un paral·lelisme amb la seva pròpia experiència, va cosint petits ponts entre la seva realitat, els seus records i la prosa poètica de Guerra. La ficció poètica i formal de Guerra i el seu univers italià amb el regust fellinià mesclat amb en Xicu que s’obre davant teu i se’t presenta despullat, amb ganes de donar-se, fa que, sense adonar-te’n, et trobes a tu mateixa que sembla que escoltessis algú molt proper i molt estimat explicant-te històries i records que semblen compartits. Vaig sortir d’allà, una altra vegada, estovadíssima, amb el cos ple de la gratitud cap a una persona que ens havia ofert un muntatge amb ànima, que ens havia ofert allò que no sé quin nom donar-li però que quan ho reps, et toca directament a la fibra més sensible.

En resum, dos muntatges que em van arribar molt endins, em van remoure sencera i em van omplir d’amor cap a tot el que m’envolta. Hi ha infinites classes d’amor. I el que vaig trobar essencial tant en la Claire com a en Xicu era que oferien amor, oferien un univers humà de realitats dures i records perduts i trobats d’un valor infinit.

I ara us preguntareu, però va ser un abans i un després? Vas tenir una visió de canvi a la teva vida? Un punt i a part? Perquè parlant d’aquesta manera, és poc menys que catàrtic, tot això. Doncs no. Vaig seguir amb el meu dia a dia, però amb energies renovades. El que tenen aquests muntatges fets amb fonaments tan delicats i fràgils com l’ànima, és que, més enllà de detalls anecdòtics, el que recordes és com t’han calat de fort. Em van retornar el punt sentimental i visceral que s’ha de tenir per viure i conviure. Així que GRÀCIES!