Avui estem de festa!

Tenia l’entrada llesta per publicar però ha passat una cosa i l’he aparcada, necessito escampar un tema als quatre ciber-vents, i als que facin falta. Família, oju post que aquest és MOLT important.

Us dono un titular primer, a veure què tal: Quatre noies estrenen el seu primer llarg al Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona. Val, fins aquí potser no és gaire extra-ordinari el tema. Aquí llenço la perla: el llarg és el seu treball de final de carrera, i elles són noies nascudes l’any 1991. PAM!

No sé vosaltres, però a mi aquestes dades ja em feien venir salivera per anar a l’estrena de la peli, a veure què tal. I n’acabo de tornar, i encara estic així com excitada; per la pel·lícula, per l’equip humà que hi ha darrere, per l’acollida que han tingut, perquè vam néixer al mateix any i perquè ÉS POSSIBLE.

Primer de tot, dir-vos que, per petició popular, el pròxim diumenge 3 de maig a les 18:00 hi haurà una altra sessió de Les amigues de l’Àgata al CCCB. Si podeu, aneu-hi. Segon de tot, us explico el motiu d’aquesta vehemència potser tan exagerada.

Les quatre directores, totes amigues de la carrera, van decidir fer un projecte que sorgís d’alguna experiència que compartissin, que cadascuna hagués viscut en primera persona. El resultat va ser un projecte basat en l’amistat. L’amistat com a eix principal enfocat en un canvi d’etapa de les protagonistes. 4 directores que inicien el projecte que explica la història de 4 amigues d’escola que arriben a la universitat. Segueixen juntes, tot segueix igual entre elles… però diferent. Les veiem de festa, les veiem en moments íntims, parlant, dormint, menjant, bevent, avorrint-se, rient, mirant-se, i nosaltres veiem com hi ha coses que canvien, les veiem créixer i veiem a l’Àgata com es vol endinsar en el món universitari i com vol mantenir les seves Amigues; la veiem decidir, dubtar, sobreposar-se… la veiem viure aquesta etapa al 100%. Tots ens identifiquem, en certs moments, en situacions on segur que ens hi hem trobat, i en moments on hem decidit alguna cosa similar.

El que fa que Les amigues de l’Àgata atrapi és el COM de tot plegat. Com la Laia, la Laura, l’Alba i la Marta (les directores) han aconseguit transmetre aquesta etapa sense explicar-la i prou: les quatre actrius viuen cada moment i ens fan arribar la frescor, l’espontaneïtat i la mutació constant en què estan immerses. Són vida, i la manera com les directores han sabut captar aquests fragments de la seva història donen una imatge subjectiva i íntima que atrapa. És un plaer veure com l’Àgata&Co reaccionen al que viuen; les contemples i t’és impossible no emmirallar-t’hi en certs moments, perquè a partir de fets molt concrets arriben a la universalitat de, ni més ni menys, que el viatge de fer-se gran, plantejar-se coses i descobrir altres maneres de viure.

Les actrius han comentat que agraïen moltíssim el fet d’haver pogut treballar tant el personatge, de conèixer-lo bé a partir de les improvisacions i els assajos i, sobretot, l’ambient de rodatge que es va crear. Això els ha permès treballar a fons i no sempre a partir d’un guió establert: expliquen que anaven sorgint situacions (concerts, festes…) on podien gravar a les noies i fer créixer la seva història. Treball actoral cru i vital; per mi era l’essència, i és un gran referent a l’hora de treballar. (Des d’aquí, gràcies noies per aquesta generositat!) Directores i actrius són un grup de 8 noies que s’han fet amigues, bones amigues. La ficció ha transcendit a la realitat. Després de prop d’un any de treballar juntes rodant els caps de setmana, durant el temps lliure en què coincidissin, fent algun intensiu durant les vacances… amb un equip reduït de rodatge per arribar a fusionar-se càmeres i actrius per aconseguir que s’oblidessin que les filmaven i deixar de fer d’actrius per viure situacions reals en aquell moment i aquelles circumstàncies, després i gràcies a tot això, han fet màgia. La màgia del cine quan és un projecte art-esanal tan naïf, en el bon sentit de la paraula. Naïf perquè les 8 tenien l’energia preciosa de quan es comença una aventura i t’enfrontes a la novetat, no saps com ni per on començar ni què en sortirà, només saps que ho faràs, o punt. Aquesta energia t’arriba i se t’encomana.

Total, que m’han encomanat unes ganes importants de fer coses bastant espectaculars!

Aquí més amunt us he deixat el tràiler i AQUÍ una entrevista que la revista La Butxaca va fer a les directores. I no puc dir res més que gràcies a tot l’equip per oferir-nos aquest curro tan genuí i demostrar-nos que sí, que es pot.