Després d’aquest silenci amenitzat d’estiu i, potser, de vacances per a alguns, torno així com amb empenta des d’un poc enfora. M’he desplaçat a lo bèstia per passar l’agost a França; París. Típic? Sí. Tòpic? Estic intentant que no ho sigui massa… però a vegades és inevitable. Per què? Immersió lingüística a mort. Amb qui? Sola sola, a gust i descobrint com és això de sobreviure «par moi même». I més enllà de les quotidianitats que m’acompanyen (el metro i les seves hores de viatges, despertars, vespres, classes, migdies…), vull quedar-me amb coses guapes viscudes aquí. I començo amb la primera, que per haver-me passat a només tres dies de ser-hi, no està pas malament.

Instruccions d’ús: Abans de seguir llegint, entra aquí i dale al play. Un cop soni, continua llegint.

Un vespre; tots els cafès d’un dels centres de la ciutat a petar de gent, començava la «soirée». Una servidora sortint del metro amb un objectiu clar: un bar. Fins aquí tot normal, si no fos perquè hi anava sola, al bar. Què hi faig sola en un bar, de nit? Alcoholisme? Encara no. Cita a cegues? Oi oi vergonya extrema, fora. Autisme? No diagnosticat (de moment). Un cartell a l’entrada del bar en qüestió. Un nom: Thelonious Monk. Una jam estava a punt de començar. La nena havia sortit de casa amb els deures fets per trobar el lloc i l’hora! Però ai, que estava tot ultra ple. Ja entrava, cinc minuts abans que comencés, ultra escèptica pensant que ni en broma trobaria un racó per seure i molestar zero. Però Murphy aquella nit feia festa!! Al minut d’entrar, em ve un dels cambrers i em demana quanta gent som, li dic que jo sola i em condueix fins a un lloc que troba perdut entre la multitud. Fila 0. Quasi em podia seure entre els plats de la bateria i tocar el contrabaix mentre acariciava el piano amb el peu! I allà vaig passar una gran gran GRAN estona, absorbint tot el que deixaven anar des d’una distància en què mirar-los feia com vergonya per no trencar la intimitat que hi havia entre ells. Un plaer dels grossos. Igual però diferent al plaer de les jams de Barcelona.

I aquí volia anar a parar. Assaborint tot el que anaven interpretant, i veient com jugaven entre ells (sí, i no dic tocar perquè ells el que feien era jugar, molt fort a més. Que per alguna cosa en més d’un idioma la gent play music o joue de la musique), m’adonava que era increïblement secundari que cada un d’ells parlés una llengua diferent i que les nacionalitats no tinguessin res a veure les unes amb les altres. Em vaig sentir com a casa, perquè reconeixia aquest altre idioma universal. Al llarg de les jams i els concerts que he anat veient m’he adonat del valor real del llenguatge dels músics; com tots els artistes, els músics són persones que tenen alguna cosa a dins que no s’expressa amb paraules, ni es pot explicar racionalment. Una cosa que apareix quan toquen, quan s’obren en canal per mostrar-nos el que tenen a dins interpretant els temes que els fan vibrar. Això no té preu. Això és un GRAN luxe i un gran regal per a la gent a qui ofereixen aquest espectacle. Així em sentia, si més no, davant d’aquelles tres bèsties pardes, transformades en nens jugant els temes que els removien les entranyes.

És igual si Barcelona, París, Nova York o el taló de la bota italiana. Davant un músic de vocació que no pot deixar de tocar perquè no viu (deixant de tocar no podria sortir a la superfície tot el que té a dins), la comunicació va més enllà d’idiomes i codis preestablerts per entendre’ns racionalment. Una persona que dóna i una altra que rep basten perquè es faci la màgia.

Aquest tema em té bastant absorbida, i sinó remeneu i veureu que ja tinc un altre post de l’estil. Pensava seriosament si incrustar aquesta experiència o no per aquest motiu, però ho he trobat necessari, i aquí la deixo.

Segueixo amb l’aventura! 🙂

Salut a tots i totes!!