Què faríem sense la música? No puc ni tinc ganes d’imaginar-m’ho. Vibracions d’ones que et poden transportar vés a saber on, i en el moment menys esperat t’omplen de color. Ahir em va passar. No ho sabia però necessitava escoltar un seguit de temes que, per intuïció, vaig posar gairebé per inèrcia… i quin plaer!

Vaig viatjar molt lluny, el temps va recuperar la seva identitat (cada minut tenia els seus seixanta segons i cada hora tots els seus minuts: adéu atabalamentes), i relaxada, amb el somriure posat i tranquil·la vaig encarar la tarda de diumenge. Sabeu aquella sensació que tens quan estàs bé fent el que fas, sigui el que sigui? No necessites res més perquè vius en present, sense angoixes passades ni per venir. Que passi el que hagi de passar que estic sencera i llesta per anar fent. A aquest moment li vaig sumar una banda sonora perfecta i ja va estar. Gran tarda perquè sí.

I avui tinc moltes ganes de compartir-ho amb tu, perquè val molt la pena conèixer un estil de música que no estic segura que arribi a molta gent, aquí. Més enllà del gran grup més reconegut a nivell internacional: Sigur Rós, i la cantant i artista Björk. Ah! Potser alguns de vosaltres ja us haureu situat, si els coneixeu. Sí, parlo de grups islandesos. Grups amb un estil suau, molt nòrdic, en alguns casos molt contundent creant ambients amb molts matisos i, en altres, generadors d’una fragilitat i simplicitat molt ben elaborada. Els primers que em van fer descobrir tot això van ser els Sigur; amb ells vaig tenir el temps d’anar-los coneixent (com si d’una amistat es tractés) i descobrir-ne d’altres, com Amiina. AmiinaAquest darrer el van crear quatre noies que es van ajuntar per parir peces precioses, artesania fina. Aquest últim grup és el que ahir em va omplir de present i de calma. Temes que tenen un regust passiu, en el millor dels sentits: reflexius i, sobretot, amb un aire optimista. Tenen llum i és aquella llum del sol d’hivern. A qui li agrada l’hivern i la combinació de sol i fred em comprendrà. Però, sobretot, el que trobo més important és la capacitat de tornar al temps real gràcies a ells; abandonar l’estrés dels minuts que passen com segons i recuperar els moments de contemplar, de deixar-se tocar per tot el que rebem des de fora. Caminar i veure passar els núvols. Caminar i sentir l’aire a la cara. Caminar i potser tancar els ulls. Caminar i somriure. Caminar a ritme natural, sense presses, gaudint de tot i de res pel plaer de gaudir, i punt. I si teniu ganes de seguir remenant, aquí us deixo altres grups i formacions que ai, aconsegueixen que els escoltis i prou, sense fer res més. Múm, EluviumInventions o Ólafur Arnalds , són les meves recomanacions per seguir viatjant d’ambient en ambient; cada un per a moments diferents.

Sigur Rós

El que trobo fascinant és que una gent, habitant a milions de quilòmetres, amb una altra cultura, clima, llengua i moltíssimes coses més diferents a la nostra, pugui arribar tan endins amb les peces que creen. Un cop més, l’art i els seus llenguatges són universals. Potser els temes que us deixo aquí no us toquin perquè no s’ajusten al vostre tarannà, però estic convençuda que en algun racó del món hi ha algú que crea temes i melodies capaces de transportar-vos i omplir-vos. Descobrir-ho, per mi, és fer créixer facetes pròpies; tridimensionalitzar-te i complementar-te. Gràcies al que vas rebent et vas construint.

Diuen que ens és más fàcil aprendre i assimilar allò que ens arriba de gent a qui estimem. Jo crec que és molt veritat. Tan si ho descobriu per gent del vostre entorn com per a vosaltres mateixos. Estimar és la clau, sempre.