«Si alzas la vista, las nubes se forman y vuelven a formarse. Parecen… un embrión, un amigo que se ha ido y descansa en posición horizontal. O un gran brazo, compasivo como un resorte, que recibiera la orden de alcanzar y recoger esa mochila de lino y todo lo que hay en ella, aunque solo sea el alma de una idea: el color del agua, el peso de una colina.» Woolgathering (Tejiendo sueños) de Patti Smith

Una de les coses bones de l’ofici és que constantment descobreixes; així, en general. Descobreixes gent, estils artístics, habilitats, maneres de fer, llenguatges, referents, a tu mateix… i aquí és on m’aturaré avui. A descobrir nous referents i a un mateix gràcies a aquests referents.

Últimament em passa que estic fent recerca per donar forma a idees que em tiren la canya, i estic descobrint una persona que veig que té molts números per convertir-se en referent. Sense arribar al punt de la mitomania, veig que emmirallar el meu curro i la manera de fer amb gent a qui admiro és bo per no desviar-me i seguir fent el que crec que he de fer i vull fer, el que surt de mi. I després d’aquesta palleta mental, us presento a aquesta persona que estic descobrint: ladies and genitals, Patti Smith!

Aquesta dona és polièdrica i en tot el què fa (música, poesia, pintura, escriptura) hi és ella; genuïna. El que em va atrapar en un inici és que tot el que feia ho paria perquè necessitava comunicar alguna cosa. La seva inquietud i la seva manera de funcionar l’empenyen a fer, fer i fer. Donar i oferir el que fa, sigui el que sigui i sense cenyir-se a un producte per poder-lo vendre. Tot el que fa, ja siguin cançons, quadres, relats o poemes, són obres d’artesania úniques, fetes a consciència i amb una senzillesa crua, directa.

Algú una vegada em va dir que la senzillesa no és sinònim de simplicitat entesa com a opció fàcil. Allò que absorbeixes i et sembla la cosa més senzilla o fàcil del món, amaga una feinada darrere tan ben feta que és invisible per mostrar només el que l’artista vol fer arribar. El clàssic exemple de veure un quadre i pensar “això ho feia jo quan tenia 10 anys”, o llegir un fragment d’alguna cosa i pensar “clar, això és de cajón”. La màgia del curro ben fet.

I avui paro d’escriure perquè prefereixo penjar-vos cosetes d’aquest tros de dona; tot el que pugui dir és res comparat amb el que vosaltres pugueu veure i llegir i escoltar. Jo seguiré descobrint-la.

https://www.youtube.com/watch?v=5Kjwphv4XKk

«Cuando somos jóvenes, abrumados por la sensación de venir de otra parte, atisbamos, sondeamos nuestro interior, y sacamos lo foráneo, lo indígena. Llegamos a una llanura abierta. Una llanura de oro. O llegamos, la mayoría de las veces, a una nube. Una raza de moradores de las nubes. Esos son nuestros pensamientos de juventud. 

Con el tiempo lo desentrañamos. Reconocemos en nosotros mismos una mano de nuestra madre, una extremidad de nuestro padre. Pero la mente, eso es otro asunto. 

De ella nunca puedes estar seguro.» Woolgathering (Tejiendo sueños) de Patti Smith