Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Antonio Machado la clava; una de les coses més guapes de la vida és poder decidir. Decidint vas fent-te el camí per on vas passant i el millor és que sempre et pot sorprendre. Aquí una servidora va quedar flipada.

"Criatures" (taller de joves del Cercle 2006)

Criatures (taller de joves del Cercle 2006)

Un matí dels meus 15 anys vaig decidir que volia tornar a fer teatre. Fins aleshores havia fet les entranyables funcions escolars (gràcies!!) i de cop vaig decidir que allò em pertanyia, o jo pertanyia a l’escena, encara no ho sé. Ni una idea ni una opció. Una decisió: volia tornar-hi i aquest cop per quedar-m’hi.

presentació "Dolores"

Creació de personatges (taller del Cercle 2008)

Vaig combinar el batxillerat amb els tallers i muntatges amateurs del Cercle de Gràcia. Duia una doble vida amb un objectiu clar i va ser una època amb dues realitats i dues franges horàries. Dormir? El just i necessari; em faltaven hores, sense saber-ho em començava a adaptar al futur estil de vida. Matí i tarda d’estudiar i fer colzes per anar a assaig als vespres i nits. I durant aquells dos anys vaig aprendre moltíssim gràcies a la gent del Cercle i als muntatges que vam anar estrenant. Trobar-te davant cada espectador et treu totes les hòsties del damunt; havia de fer i solucionar i ajudar i donar la cara i l’adrenalina feia la resta.

El Cercle va ser la primera gran escola, gràcies!

Després va arribar l’Institut del Teatre. El mateix dia que la UAB m’enviava el missatge felicitant-me per haver entrat vaig veure el meu nom a les llistes d’admesos de l’Institut… una altra decisió. A l’octubre següent entrava al recinte de Montjuïc i la meva vida giraria al seu voltant fins quatre anys més tard, d’on en sortiria amb la llicenciatura sota el braç. Dels 18 als 22 anys vaig aprendre, triomfar i hostiar-me moltíssim; em deia que això era créixer i que valia més que m’hi anés acostumant. El més important era que, malgrat les bones i les males èpoques que s’anaven succeint, tenia la certesa visceral que allò era el que havia (i he) de fer. La marató havia començat, i aquí seguim!

20 octubre '14

Assajar és de covards (corral de l’octubre del 2014)

I ara què? Doncs aquí estem! I com que no hi ha manera d’imaginar-me el meu dia a dia sense això, m’invento feina, vaig picant pedra i trec el cap per allà on puc per seguir endavant; el cervell em va escopint idees i absorbint tot el que pot, actuo, produeixo, tradueixo, escric, col·lecciono llibretes gargotejades… I jugo. Sobretot jugo molt. Sempre, a qualsevol oportunitat que tingui de fer alguna cosa, a la disciplina li sumo el joc i la mescla fa efecte “soufflé”!

Si voleu veure què he fet fins ara, aquí us deixo un pdf amb el CV perquè remeneu a gust.

Un plaer!