Avui fa dues setmanes que vaig arribar aquí dalt. He fet un poquet de balanç en ple equador de l’aventura francesa i… i he arribat a assumir que cada dia compta per dos. Un cop s’assumeixen certes coses, un viu més tranquil, no?

59 rue de Rivoli

Al principi, la ciutat i les seves possibilitats m’aclaparaven i em motivaven moltíssim al mateix temps. Feia moltes coses, tot molt caòtic perquè volia fer-ho com abans millor per fer-ne més, no volia perdre’m res de res, però tampoc volia semblar molt molt molt turista i volia poder viure i moure’m com una ciutadana més. I direu, on va a parar! “Quien mucho abarca…” I teniu raó. Però hi havia TANT per veure, i la por a l'”apalanque” de “bueeeeno, tinc un mes sencer, ja arribaré a fer-ho tot, no t’atabalis Blanca!” era tan gran, que vinga cada dia després de classe a veure el que fos! Punt número 1: necessitava un poquet d’ordre, en general; ordre mental, ordre quotidià, ordre a l’habitació, en fi, un cert ordre a la vida durant aquest mes estant sola. Punt número 2: consumir art, sí, molt! Però ei, sabent què vas a veure i quan i com i per què, no? Aquesta també era una gran qüestió, perquè cada cosa que veig o escolto fa un efecte similar a una bomba de metralla dins el cervell… però metralla bona, metralla guapa. I aquesta metralla se’t va incrustant i et deixa amb les ganes d’investigar més allò que has vist i que no és més que la punteta de tot el que hi ha darrere. Metralla podria ser, per exemple, un autor/a, un pintor/a, un/a músic, un escriptor/a, director/a… el què sigui. Però també un moviment pictòric, una època social, la història d’un barri, un nom en una tomba del cementiri… com veieu, és un ventall de possibilitats bastant ampli, i les combinacions entre les opcions ja és un festival.

Julio Cortázar, gran Cronopio a Montparnasse

Doncs, com us podeu imaginar, durant els primers dies d’explosió, eufòria i caos, aquesta metralla encara em conduïa a un estat d’angoixa més elevat i… bé, si seguia així o em posava malalta o passava de tot i em llençava al Sena. Així doncs, va arribar el gran moment: fer-se una llista. No he arribat a escriure-la, ho reconec, però sí que tinc una llista de prioritats gravada al front per no tornar-me a perdre entre tanta metralla.

Superat el temps d’adaptació, ara sí que no hi ha excuses. Molta locura, moltes coses, les hores són les que són i l’energia també. Porto més de 10 dies anant a museus, cases d’exposicions, parcs, caminant hores i hores per barris i racons i grans avingudes, visitant llocs emblemàtics, anant a classe i dormint lo just i necessari per seguir. Molt cansada però molt hiperactiva! Mode esponja activat, vaja. El tema és absorbir i a veure què en florirà, després, de tot això. He visitat grans museus d’aquells que et diuen “hi has d’anar sí o sí!” (Louvre, per exemple); cases-museu encantadores i que a vegades passen desapercebudes (la casa-museu de Montmartre, història del barri a punta pala); cementiris històrics i no tant, presentant els meus respectes a diferents personalitats; biblioteques a la recerca (naïf) delectures que a casa no hi són, o autors per mi desconeguts, o qualsevol cosa que em cridi l’atenció. Més exposicions, barris, recerca posterior d’alguna metralla que es resisteix a deixar-me en pau…

Podria resumir aquestes dues setmanes com un no parar d’absorbir ben fort el que tinc ganes d’aprehendre, perquè tot es trobi dins meu, hi hagi un bon “mélange” i a veure què passarà després! El tema és no parar d’aprendre, no? Doncs ja hi som, “en ello”. Vacances? Sí… però quan arribi a Barcelona ja descansaré, perquè aquí… mira que ho intento però no hi ha manera! heheLlibreria/espai/lloc-màgic

 

I ara que he rellegit l’entrada, veig que és un exemple clar del que és la meva persona ara mateix. Molt de tot, moltes ganes i poca concreció. Però, ei, no es pot tenir tot, oi? ;) Quan sedimenti tot plegat, flipareu. Palabrita.