Un plaer, Mr. Turner

Portava setmanes pensant quina seria la primera publicació del bloc, i resulta que sense adonar-me’n, de cop, va ser ella que em va venir a trobar.

Beneïts siguin els dimecres / dia de l’espectador d’alguns cinemes! (Reivindico fervorosament que s’estengui i es converteixi en preciosa tradició!! …de ilusión también se vive, no?)

Fa una setmana vaig anar a veure “Mr. Turner”; biopic del pintor romàntic anglès J. M. William Turner (1775-1851), escrit i dirigit pel director anglès Mike Leigh i amb un brillant Timothy Spall encarnant el pintor.

Vaig anar-hi encuriosida pel treball de l’actor, per veure com assumiria aquest rol i quin color donaria la pel·lícula al món pictòric i romàntic en el qual es basaven.

Us ha passat allò d’anar al cinema amb por de fer-vos massa expectatives i quedar absorbits per la pel·lícula? És una sensació ultra agradable, i en aquesta ocasió em va passar! Havia llegit moltes coses, tan bones com dolentes, però volia veure-ho per mi mateixa. A veure què passava. 

"Mr. Turner" I va passar que va ser un viatge de dues hores i pico deliciós. Es van fusionar dos llenguatges artístics com són la pintura i el cinema obtenint com a resultat un festival sensorial dels dignes de recordar, dels que et descol·loquen i surts del cine impregnat de tot el que has absorbit a la sala.

La interpretació que van fer del pintor la vaig trobar molt justa; una història crua i gens pretensiosa ja que es cenyia als fets que van caracteritzar la seva vida sense una opinió subjectiva clara darrere volent imposar la visió dels creadors. Aquest fet el vaig agrair molt ja que un mateix es podia generar la seva opinió sense estar excessivament “contaminat” de la de l’equip artístic de la pel·lícula.

Les dones que van formar part de la seva vida aporten un volum enorme de riquesa al conjunt; encarnades per unes actrius molt potents, cada una desprenent diverses games de colors que aportaven una paleta cromàtica completíssima i plena de matisos a la història.

Vull remarcar el treball de Timothy Spall, que va dur a terme des de molt abans que es rodés la pel·lícula, perquè em demostra no només el compromís per conèixer i mirar-se cara a cara amb W. Turner sinó també la disciplina i la ferma convicció a jugar el més seriosament possible amb unes regles de joc establertes. Per mi, una gran lliçó d’ofici i d’humilitat davant d’aquest.

Per qui estigui encuriosit de tot el que va fer per preparar-se aquest personatge, aquí us deixo aquesta entrevista.

I aquí va un dels punts delicats de l’obra, i és el seu ritme. A mi, personalment, em va atrapar molt. El vaig trobar molt just perquè combinava la contemplació del conjunt de plans i seqüències que s’emmirallaven en les seves obres reals amb el seguiment de la història. Ara bé, també va contribuir a la meva predisposició el context en què la vaig anar a veure. No és el mateix anar al cinema venint d’un dia trepidant que anar-hi una tarda en què has decidit fer-te l’homenatge de tancar-te a la sala i no pensar en res ni ningú tret de la pel·lícula. Aquella tarda m’ho vaig permetre, i ho vaig agrair molt fort.

Molta de la gent amb qui he parlat de la pel·lícula em diuen que és lenta, hi sobren minuts a la història que no aporten massa més del que ja s’ha explicat. Però tot depèn dels els ulls amb què la miris. Com tot. Els prop de 25 anys que passen te’ls ensenyen a través del filtre d’aquest romàntic convençut que captava el seu entorn no des d’un punt de vista contemplatiu i extern sinó vivencial, des de dins i plasmant-t’hi emoció pura.Quadre original i fotograma de la pel·lícula reproduint-lo

La recomano molt a tothom qui vulgui gaudir d’una estona de plaer visual, curiositat vers aquest pintor i amb ganes de rebaixar el ritme frenètic del dia a dia i sortir del cine amb uns nous ulls! La ciutat no és el que sembla després de veure-la. Si més no, per mi no ho va ser.

Salut!