Novembre, un matí de diumenge. Arribo a una adreça del Raval on es farà un espectacle. L’associació cultural Coincidències tanca la seva programació del 2016 amb Kites, Kids & Monkeys, dirigit per Iván Morales, ajudat per Carla Linares, amb els actors i actrius (alguns professionals, els altres no; bona mescla!) David Menéndez, Mireia Oriol, Arun Sharma Tomas, Sonu Sharma, Ilesh Sharma Tomas i Lydia Zimmermann i espai escènic de Sergi Corbera. Fins aquí tot dintre la normalitat; un muntatge teatral en un espai no teatral. Però no ho sé tot, de fet no sé massa res del que passarà, únicament que “viatjarem a la Índia, a Varanasi.”  No vull saber res més. Tractant-se d’aquest equip de valents, sé que em descol·locaran d’alguna manera o altra i prefereixo anar-hi “verge”, sense cap informació adicional a veure si viatjo o em quedo al Raval.

(…) una peça única i concreta que s’ha de viure activament, i que tindrà tants ordres estructurals, punts de vista i durades com espectadors.(…) Iván Morales

Entrem i ens trobem una habitació d’un hostal qualsevol de Benarés. Shine on you crazy diamond va sonant i una noia és al llit escrivint i estant-hi. No hi passa res, simplement ella és allà. Miro què escriu, intueixo alguna cosa de què li passa, comença l’apropament i m’enganxa. Seguim doncs, i pugem al terrat de l’hostal. Hi ha moviment: un nen fent volar un estel que ens pregunta si el sabem fer volar, un home posant música i parlant del que diuen les lletres i parlant de l’amor, la seva bellesa… molt bon rotllo tots dos. He passat pel costat, m’han fet gràcia però no m’hi he aturat, reconec que no m’he atrevit per si l’home començava a parlar amb mi (ho feien en anglès i elhabitació de l'hostal meu nivell justeja). Segueixo caminant. En una cantonada, una dona sense parar de liar-se canutos, explica una història. També en anglès. Tot i que se m’escapen paraules, l’explica d’una manera que és impossible no quedar-t’hi enganxada. Quina mirada, quina calma que transmet. És la seva història, amor i desamor, por i viatges, com va tenir la seva filla, la por a estimar i a morir, el lloc on ens trobem (vora el Ghat Mani Karnika, on cremen els cadàvers i els llencen al Ganges) la fa sentir com a casa. Va explicant-ho tot i no te n’adones i torna a començar la història; totes les persones que et trobes van fent en loop, ja sigui una acció al llarg del temps, com la noia del llit acompanyada de llibretes i Pink Floyd, el nen amb l’estel o un altre noi: un jove de mirada abatuda i perduda a moments. Aquest noi està en una mena de porxo a una cantonada del terrat, al principi va explicant coses que em fan gràcia; té un punt molt àcid. Veus que no està massa bé però no Racó del noi obscurentens per què i reacciones a allò que permet que veiem. Finalment, tots quatre: l’home de la música, la dona dels canutos, la noia de Pink Floyd i el noi obscur fan una partida d’UNO i van parlant. Una conversa distesa, es van explicant quin és el millor viatge que han fet mai. Finalment, quan la partida s’acaba. El noi obscur li demana alguna cosa a l’home de la música. I tot torna a començar, la història de cadascú es torna a repetir i jo segueixo anant d’un cantó a l’altre sent testimoni silenciós del que li passa a cadascú. I em vaig adonant de coses, vaig entreveient, amb la informació que vaig atrapant, qui és cadascú, quina relació tenen entre ells i què els passa, per què hi són, allà. No me n’adono i em trobo entre terrats de Varanasi (Benarés), compartint les històries que ens ofereixen, i compaL'home, el noi obscur i el fum negrertint les seves emocions. El noi obscur m’arrossega al seu pou. Vol acabar. Serà fum negre. Ho té decidit perquè tot el que ha viscut l’ha empès a aquest final. Em trenca. L’abraçaria i voldria ajudar-lo però no puc. El tinc a 1cm de mi i no puc fer-hi res.La inèrcia del joc segueix. Expliquen coses, van fent i finalment juguen tots a l’UNO. Me’n torno a l’habitació on segueix sonant Shine on you i comparteixo silenci i música amb la jove. Torno a pujar, els miro de lluny, de més a prop, de dalt, de baix, els esquivo, els busco, me n’allunyo per païr coses, torno i en vaig sabent de noves… visc allò al 100%.

La majoria del viatge és en anglès. A l’inici perduda, al final completament a dins. Aquell racó de la Índia se’ns ha descobert a través d’aquesta gent. Al cap de dues hores i mitja (es diu ràpid i ha passat encara més ràpid) he baixat del terrat, he sortit de l’edifici i he tornat al Raval. Me n’he anat a casa menjant una samosa i amb tots ells al cap i a l’estómac; encara em ressonava tot el que havia viscut. Els ho he agraït en silenci.La partida d'UNO

Un bon tros de realitat, de respecte infinit i d’essència humana que ens han regalat aquest equip de valents. Moltes gràcies. Perquè les arts escèniques són això, grans trossos de realitat embolicades en una ficció acceptada. Jo de gran vull fer això!