II part: primers «no» i molta tossuderia

El primer “no” que vaig rebre va ser el de la persona que més tard seria el director del nou muntatge. Per a un text tan volat necessitava algú que hi aportés el seu univers particular, i tenia clar que era ell. Però va ser aleshores quan la meva motivació va xocar de ple amb la realitat. Després, pensant-hi, sé que en el seu moment era un “no” carregat de lògica i sentit comú. Com podia dir que sí, a cegues, a un projecte d’un text que no sabia ni jo per on el podíem agafar? El text tenia una proposta clara d’escenificació (una actriu que parla tota l’estona als espectadors), però era complicat de collons ja que era difícil de catalogar: ni acció teatral clara, ni narració sencera, ni reflexió amb conclusions aparentment definides, ni història real… una mica de tot; diferents gèneres tots mesclats entre ells. Ni ell ni jo no teníem ni idea de com fer-ho. I em va deixar entendre que era una idea boja.

El meu seny ho entenia perfectament, la meva rauxa i part de l’ànima s’estiraven dels cabells. El projecte va caure en una espècie de forat negre que continuava latent dins el cap. El seguia treballant, donant-li voltes. Era obsessió clara, ho reconec. Seguia sabent que tard o d’hora el faria. Fins que un dia, ell mateix em va venir i em va dir que tenia una idea per a una nova proposta, sala d’assaig i dates d’estrena. De la nit al dia vam començar a assajar-lo i a provar coses amb el text. Eufòria màxima, subidón, excitació, aquelles setmanes van ser droga dura de curro guapíssim non-stop. És brutal com sembla tan fàcil tot plegat quan la part creativa d’un projecte tira endavant i va evolucionant com si no pogués ser de cap altra manera. Ens menjàvem el món.

Paral·lelament jo continuava fent treball de taula a casa, a bars, a la platja, a la muntanya, pel carrer… qualsevol lloc era bo per desxifrar tot aquell laberint d’històries i vivències i elucubracions. Entre tots tres (tres? Sí sí, tres poden ser una gran i genial multitud) anàvem descobrint el text i li donàvem imatges, ambients, atmosferes, referents de pel·lícules, sèries, músiques… Tres setmanes abans d’estrenar, necessitàvem el company d’aquest viatge (heus aquí el tercer!), i el vam trobar. Va ser increïblement fàcil trobar-lo. Una altra senyal que havíem de seguir parint tota aquella locura.

Ja havíem jugat el text a quatre mans per a veure com respirava, i per fi vam trobar el candidat ideal que podia assajar i estrenar i a sobre es va entregar al 100% per donar-nos el millor d’ell mateix i fer-nos treure el millor de nosaltres.

En resum, tres personetes que en ple mes de juliol del 2014 vam aixecar les paraules d’en Casasses en un Àtic22 calorós i amb les portes obertes (literalment) a la gent que va venir, als jocs dels nens de l’escola que hi ha just al costat, a les gavines que anaven i venien i a la hipotètica brisa que podia passar… nens, gavines i cotxes van ser la nostra banda sonora.

Aquest és el teaser que vam parir dels primers bolos el mes de juliol del 2014. Ja que era estiu i no hi havia peles per marxar de vacances, què millor que currar a gustet!

El primer tram del viatge ja s’havia recorregut!

Poc m’imaginava que aquí començaria realment el viatge amb totes les seves coses bones i dolentes: seguir re-formulant el muntatge (l’estrena del juliol va ser embrionària; una aproximació del que és ara), pors de no aconseguir-ho, pànics de saber què volia però no donar la talla i quedar-me a mig camí i sobretot iniciar el procés de producció. (Produquè? Vaig trobar a faltar un Teo es fa productor o una Producción para Dummies o alguna cosa per l’estil… això sí que va ser i és una aventura.) Quin món el de la producció! No saps ben bé què és fins que no t’hi trobes immers fins a les celles. Des d’aquí, tot el meu respecte i admiració més profunda als productors i productores del món mundial. Sou molt jefes!

Però això ja és una altra història. Seguiré amb l’entrega per fascicles, que m’ha agradat.