IIIª part: “lo que no mata, curte”, darks sides i resistència

A mesura que anàvem avançant i treballant encarats a l’estrena del juliol, sabia que m’havia d’encarregar del projecte a nivell de producció. Ho sabia però no tenia ni la més petita idea de com ho faria. En aquell moment em preocupava zero perquè per poder tirar-lo endavant primer calia tenir-lo llest, i volia estar satisfeta al 100% del que oferíem als espectadors. Vam estrenar i vam comprovar que la proposta s’aguantava i atrapava (primera victòria!) però encara calia exprimir molt més el muntatge i anar més al límit per polir-lo, aclarir-lo, acolorir-lo, o com vulgueu dir-ho. Per tant, la primera feina era seguir treballant a nivell creatiu per continuar evolucionant i millorant: la versió 2.0 del Monòleg del Perdó s’estava gestant.

Paral·lelament, era hora que em posés en marxa per aconseguir bolos, publicitat, promoció i totes aquestes coses tan necessàries per tirar endavant un projecte i que costa tant d’aconseguir. Primera parada: fer el dossier. Per explicar-ho ras i curt: no tenia la menor idea de com fer un dossier i vaig començar a inventar i a redactar el procés, tot com havia anat i lo guais que érem i que era el projecte perquè qui ho llegís tingués ganes de veure-ho. Adjuntava el teaser que vam gravar i apa! Primer mail a totes les sales de teatre i programadors a veure si sonava la campana.Cartell ETC Teatre

Una gent molt maca de Vic, que coordinen l’ETC Teatre, ens van proposar de fer un bolo a l’octubre i vam embogir. Primer bolo a Vic, a l’octubre, i cobrant un mínim! Vaig aparcar els temes més administratius i “mailístics” per bolcar-nos a la preparació del 2.0. Re-formular un muntatge no és cosa fàcil, i aquest bolo ens va anar genial per provar com respirava aquesta versió, que acabaríem de perfeccionar de cara als bolos del gener següent. La rebuda va ser de tots colors, cosa que genera molta trempera, ja que hi havia gent que va sortir encantada i gent que va sortir emprenyadíssima pel que havíem fet. Què millor que generar controvèrsia! No hi ha res pitjor que fer un projecte que deixi indiferent, que no remogui ningú de la sala i que la gent surti igual com ha entrat.

La meva faceta de productora no m’abandonava, i val a dir que m’amargava bastant. Jo feia el que creia que havia de fer, anava enviant mails, picant portes i oferint material de tot el que anàvem fent però no rebia resposta. Vaig conèixer el gran amic Silenci Administratiu. Sense comentaris. Els que sí responien eren els centres cívics i espais joves, que s’interessaven pel projecte però no tenien recursos per nosaltres. Una de les emprenyades que vaig agafar va ser aquesta manca de preocupació per aportar un mínim de pressupost per a projectes artístics als equipaments ciutadans. No volem acostar el teatre a la gent? En fi, sense saber si feia la feina ben feta o no, vaig anar a l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya per demanar un assessorament pel projecte, a veure si algú m’ajudava o em donava pistes o simplement m’escoltava. Només pel fet de no sentir-me tan sola davant la selva amazònica on m’havia ficat, ja va valdre la pena. Em van ajudar, assessorar i animar a seguir endavant. GRÀCIES! Més d’un cop se’m va passar pel cap abandonar, tirar la tovallola i deixar d’hostiar-me contra parets infranquejables. Sort que no ho vaig fer.

BCartell Àtic22 gener '15uscant buscant vam trobar dates per tornar a fer-lo a l’Àtic22 altra vegada (SORT de l’Àtic22 del Tantarantana); aquest cop al gener del 2015, ple hivern. Genial per presentar el 2.0! Arribats a aquest punt, sabíem que podíem oferir dues versions del muntatge: la Versió d’estiu i la Versió d’hivern. I què menys que acompanyar-ho amb l’espai ideal! Aquesta vegada vam utilitzar un espai més petit encara: llum de làmpades, estufes engegades, paret de maons, gent recollida dins la sala d’estar… tot molt casolà!

Aquest cop va venir l’Enric Casasses: pánico en la sala!! Estava al corrent de tot el procés i ens animava a continuar; això era genial, però ara veuria la proposta i no sabíem si li agradaria o no. Pànic i cague i nervis i eufòria tot a parts iguals. Total, que vam re-estrenar un dissabte de gener, i va ser el dia en què vaig descobrir quin era el sentit de la meva vida. Era FELIÇ. Amb el Joan havíem jugat a fons, havíem viatjat de la mà amb el públic, s’ho van passar molt bé i a l’Enric li va encantar!! Què més podia demanar? Tota la feinada havia donat els seus fruits i la demostració que treballar tan dur val la pena era palpable. Al dia següent hi vam tornar: genial. Ja li havíem trobat el pols al muntatge, ja sabíem gestionar-nos-el i jugar dins seu. Més matisos, més entès el text, més contrastos i més realitats paral·leles. Aquí sí que vaig estar un 90% satisfeta de la feina feta (sempre cal un marge per no relaxar-se).

Cartell Àtic22 febrer-març '15

Va arribar una crítica que entrava dins l’univers Casasses i reflectia el món de llum i color que paríem, molt contents. Vam aconseguir sis bolos més a l’Àtic22 pel febrer i març, més contents. Seguim enviant mails i més mails sense obtenir resposta, emprenyats. En fi; podem dir que tot segueix el seu curs. Una marató d’obstacles i amb possibilitat de relleus, però ara com ara, seguim pensant que val la pena. Fins quan? Bona pregunta.

I aquí una servidora que sent actriu, s’ha estrenat com a productora, dissenyadora de cartells, distribuïdora de material promocional, i guerrillera d’escena, en resum.

Resistim.