Iª part: el Naixement

Des de fa prop d’un any i mig, part de la meva vida laboral gira entorn d’un projecte que vaig començar molt a cegues i a lo loco. La gasolina era la motivació i trempera que dóna plantejar-te un repte que no saps com putes tiraràs endavant, com ho faràs, ni amb qui, ni què serà exactament, però la intuïció de que perceps que te’n sortiràs pot més que la por a no aconseguir-ho.

La història d’amor entre aquest projecte i jo va començar per un cúmul de casualitats (“causalitats”, segons com t’ho miris) i facilitats que m’empenyien a dedicar-m’hi per tridimensionalitzar-lo.

Per començar, just acabava de sortir de l’Institut del Teatre: em sobrava temps, em faltava acció, i la bombolla de “luz y color” havia esclatat; el món exterior és una selva. Era l’excusa perfecta per tirar la idea endavant!

La llavor des de sempre l’havia tingut a dins; des de petita que m’ha captivat molt l’obra i els recitals d’Enric Casasses i l’he anat seguint al llarg dels anys. 

Rondar per Youtube i caçar fragments seus és i era un gran passatemps, i s’ha anat convertint en una espècie de referent pel que fa a la relació entre la paraula i un mateix. Gràcies!

Doncs resulta que un dia, pràcticament sense adonar-me’n, tenia un mail seu amb un text teatral que no havia publicat, i m’havia enviat perquè li vaig dir en una ocasió que em faria gràcia poder-lo llegir.

Un monòleg per a una actriu.

Un caramel.

La primera lectura em va desarmar, no entenia res. Era de tot menys teatral, el que vaig llegir. Però pensava que si s’havia fet una vegada, es podria tornar a fer. Em moria de ganes d’omplir-me de les seves paraules. I un sentiment “kamikaze” va començar a créixer.

Durant mesos em vaig estar discutint amb mi mateixa bastant seriosament. El meu seny em deia que era complicat de collons, que era una piltrafilla acabada de sortir de l’ou i que seria millor que em dediqués a altres coses com anar a càstings, per exemple. La meva rauxa estava excitadíssima; em deia que clar que ho podria fer, era igual com, que era genial que no ho sabés perquè això volia dir que em posaria molt a prova i vés a saber quin monstre sortiria de tot allò.

A casa sempre ens ha tirat més la rauxa.

Per tant, solucionat. Tot i que el seny ha estat i és una veu constant que no ha parat de dir la seva. Cosa que també agraeixo perquè s’ha traduït en cert rigor dins el caos. Gràcies seny. Rauxa, moles.

Resumint, que sempre amb la constant disputa dins meu, vaig fer el primer pas: escollir LA persona indicada que em pogués dirigir. Vaig anar comentant la idea a gent pròxima i de confiança i alguns em van arribar a dir que ho fes jo sola, que em dirigís i actués i així m’estalviava problemes. No s’havien llegit el text. La magnitud de la tragèdia era considerable i necessitava algú amb un univers igual de volat que el de l’autor. Vaig trobar la persona, i feliç de mi li vaig demanar, amb tota la candidesa i l’alegria del món, si em volia dirigir.

I aquí comença la segona part de la història; llums i ombres del procés. La “dark side” es comença a mostrar.

Tu, però això us ho explico més endavant, que mantenir l’expectació em fa com a gràcia. Au!!