S’acosten unes setmanes d’infart. Per una banda, en breus estrenarem el muntatge que hem parit amb l’equip i, a aquestes alçades, família de la 3a edició dels Malnascuts; una gent amb qui porto convivint des del gener passat i amb qui he crescut, rigut, plorat i currat a fons. S’acosta el final d’etapa i tot el merder d’emocions i nervis que això comporta. Intens. I per altra banda, encetem recta final amb l’equip de Faust. Una senyora adaptació duta a terme per dues bèsties pardes que l’han traduïda de l’original de Goethe i han apostat per una versió pròpia. Amb la feina inicial que s’han marcat i de la manera com s’hi bolquen, la resta de l’equip no podem fer altra cosa que donar el 100% per poder aixecar aquest muntatge com es mereix. I com que Murphy sempre ens vigila massa de prop, les dates d’estrena dels dos projectes estan perillosament a prop. Resultat? Energies al límit, estat mental divertidament bipolar (pregunteu a la família més directa, els tinc ben contents, pobres), assajos maratonians i la capacitat de supervivència i superació de constants obstacles en el seu punt més àlgid. Vivint aquestes èpoques t’adones que una de les millors virtuts de la vocació és que no importa la poca energia que tinguis o les poques ganes d’activitat social de què disposis, perquè quan encares els assajos generals, tècnics, prèvies, estrenes i funcions, et sents alguna cosa similar a una superwoman. Emanes grans dosis de bona energia per donar el millor de tu, i això no té preu! Segur que si no tingués aquest plus energètic no podria seguir amb el meu ritme de vida. I una altra cosa que també passa i et dóna més trempera per seguir fent el que fas és adonar-te que altra gent a la que admires (salvant MOLT les distàncies) els passa alguna cosa similar a aquesta locura que t’acompanya. I sí, m’està passant. Des de fa mesos que per una cosa o per l’altra sempre em ve al cap una persona; una dona increïble que ella sola s’ha construït i s’ha reivindicat com a persona que viu i entén l’art com a motor social i la cultura com a element essencial d’una societat sana.

 

Ella diu que des de petita el que li agradava era explicar històries, i això és el que ha anat fent i l’ha empès fins a on és ara. Una dona amb una carrera que engloba teatre, cinema i televisió com a intèrpret, direcció de grans muntatges i la presa de timó d’un dels grans festivals més importants de l’estat que va acabar deixant perquè l’estructura del poder i les lleis no escrites establertes juntament amb certa censura llargament denunciada van acabar trencant-la per dins. De Blanca a Blanca m’arriba tot això. La Portillo any rere any, projecte rere projecte ens demostra que es reinventa constantment, que està en recerca constant de trobar la millor manera d’explicar històries en cada ocasió. Comèdies, tragèdies, thrillers, davant càmeres, darrere teló, grans i petites sales de teatre, cinema o des de casa. No fa les coses a mitges, ho dóna tot i aconsegueix remoure’t l’entranya profunda oferint-te la seva ànima en joc. Ni més ni menys.S’ofereix a cada espectador amb la seva feina. I constantment s’aventura a nous reptes com assumir la direcció de projectes arriscats o, en el seu moment, fins i tot la direcció del festival de teatre clàssic de Mérida. En ocasions la feina ben feta li comporta grans triomfs culturals, personals i socials, i en altres ocasions la mateixa feina ben feta xoca amb les estructures podrides establertes en què política, negoci i entreteniment deixen de banda la cultura. Però ella segueix. I aconsegueix sobreposar-se, evolucionar i seguir donant el millor que pot oferir. GRÀCIES. Ella representa un dels paradigmes de persona entregada al seu ofici des del respecte i la dedicació necessària per aconseguir l’objectiu principal: arribar a cada espectador mitjançant la cultura. Contribuir a la salut social d’un país enriquint la cultura amb un gran contingut humà.

I com a actriu, em passa una situació anecdòtica que no fa més que apropar-me a ella, i és que aquesta temporada gairebé la majoria de rols que jugo a escena són homes. Una dona aproximant-se a diversos homes. Com pensen, com actuen, com reaccionen i com viuen, en definitiva. Les seves grans interpretacions d’homes són recordades com a clàssics: Hamlet, Segismundo, Fray Emilio Bocanegra. Homes i dones són persones abans que res, i ella s’aferra això per acostar-se a les persones que hi ha darrere el gènere dels personatges que interpreta. GRÀCIES.

Amb ella, doncs, encara la meva recta final particular exigint-me el màxim per oferir petites grans coses a cada espectador que vingui a veure l’aventura Malnascuda i el viatge Fàustic que començarà en breus. De Blanca a Blanca; la Portillo no ho sap però d’una manera o altra em guia per no perdre el meu objectiu final: bona cultura per a la gent. Entretenir? Sí, sempre i quan es remogui alguna cosa per sota.

MOLTES I ENORMES GRÀCIES, PORTILLO.