Les coses clares (diari de creació I)

En dos mesos poden passar moltes coses o pot no passar res, segons com t’ho miris. Al llarg d’aquest gener, febrer i inici de març, tres persones i una família al voltant que s’ha anat creant, hem parit un univers. Ni més ni menys.
A finals del 2016, la Clara, la que no sé si és amiga, germana, igual, alter ego… és alguna cosa que duc molt endins, em va temptar a formar part del seu projecte: un muntatge de creació a partir d’uns articles satírics de Josep Maria de Sagarra. Tres persones a escena: dues actrius i un músic, servint uns textos i sobretot passant-s’ho bé i sabent per què feien allò i què volien transmetre amb tot el que encara havia de néixer.
La sensació de buit a l’estómac, incertesa, incògnita, curiositat i una trempera important, van arribar i de la boca va sortir un SÍ enorme, irreflexiu i seguríssim d’haver de formar part d’allò que encara-no-se-sabia-què-seria però que valdria la pena, segur.
No era el meu primer procés de creació, amb Malnascuts em vaig estrenar i vaig aprender que “crear” comporta moltes altres coses que no t’expliquen i que els clixés d’artistes i creadors que t’empasses i et fan empassar no son més que això, clixés i estereotips. Has d’estar disposat a passar per llocs molt vulnerables on et qüestiones moltes coses, inclòs a tu mateixa. Hi ha dies de tot i la marató avança i no deixa de fer-ho, però els obstacles són molts i de tot tipus. Si vols que el que neixi sigui sincer, honest i fidel al propi fons i al que tens ganes de comunicar i explicar i fer sentir, has d’estar disposat a posar-te en perill. Era lleugerament conscient del que podia passar al llarg del procés i que seria durillo però al mateix temps seríem pares d’un univers nou creat a sis mans i tres cors que de segur compensaria tota la resta.
Estàvem a punt d’embarcar-nos en un viatge on ens convertiríem en familia, “para lo bueno y para lo malo”, on curraríem molt perquè els primers que ens ho exigiríem seríem nosaltres mateixos. Jugàvem amb una carta a favor; tots tres ja ens coneixíem d’abans i érem conscients de les virtuts i defectes de cadascú. Això facilita molt el dia a dia i la rutina de treball. Tots tres som diferents i aquestes diferències s’han complementat: BINGO!
Per començar, la racionalitat i l’eficàcia de la Clara van ser claus per organizar-nos, fer un calendari i establir assajos. Si hagués estat per mi, hauria regnat la filosofia de “anem fent i ja ens ho trobarem, però calma”. I una de les coses que he après és que la inspiració t’agafa treballant… un clàssic, sí. I cert. Quatre o cinc dies a la setmana, caps de semana amb franges disponibles per si feia falta i si s’havien de recuperar hores per possibles contratemps que poguessin aparèixer. Logística feta. Ara tocava complir-la. Fins aquí tot havia sigut fàcil: acceptar un projecte amb trempera, sincronitzar agendes i pactar assajos.
Ara tocava passar de la teoria a la pràctica: hola, buit a l’estómac!
Somiar despert genera molta gustera, i més si ho fas acompanyat. Al principi divagàvem plegats sobre què ensortiria de tot plegat i què ens agradaria fer… estàvem fent la carta als reis.
Van arribar els assajos i havíem de passar a l’acció. Desfer-nos de les idees o, millor dit, no idealitzar la feina passant de llarg el procés i arribant al resultat final.I aquí la Blanca va iniciar la seva creuada personal amb ella mateixa. Desactivar el cap com a únic element intel·lectual i pensar amb el cos sencer. Fer fer i fer i només després de fer, analitzar en la justa mesura què s’ha fet per seguir fent. Les sinapsis al meu cap van a velocitats insospitades i, ho confesó, m’encanta divagar i elocubrar i fer hipòtesis i controlar-ho tot molt de cap. La part racional se m’endú fins que la freno perquè el cos vol dir la seva, també, i es vol posar en marxa. En altres paraules, jo no era allá per fer llibres de teoria sobre la validesa i actualitat dels articles satírics de Sagarra escrits als anys trenta sinó per entregar el meu instrument a un procés que acabaria oferint un material que ens havia captivat a tothom que volgués venir a veure-ho, amb la finalitat que a ells també els captivés. I aquí ve la màgia de l’ofici: tot això amb un llenguatge propi, que encara s’havia de crear i havia de conservar la llum aquella que tens als ulls quan una cosa et flipa, o t’embruixa o t’atrapa o digue-li com vulguis.

hem vingut aquí a deixar les coses claresQuasi res, oi? Doncs tot això tenia incrustat al cervell i vaig intentar que el cap no em boicotegés les ganes que tenia d’aconseguir-ho. El clàssic (sí, anem de clàssic en clàssic) del colapse que t’agafa quan tens tantes tantes tantes ganes d’alguna cosa i no pots fer-la perquè en tens massa ganes i en comptes de dedicar les energies a aquella cosa les dediques a alimentar aquelles ganes boges a fer aquella cosa… m’enteneu? Espero haver-me explicat. Escriure sensacions es fa difícil, però suposo que qui ho hagi viscut, sabrà de què parlo.

Tot això passava dins meu; externament es veia una Blanca que pensava molt fort i vegades (moltes vegades) tenia tantes coses al cap que no l’encertava amb les paraules i no se l’entenia. “Un segon, acabo de pensar el que corre per dins i quan trobi les paraules us ho explico”; aquesta era la meva aportació la majoria de vegades.
Els assajos van començar i, paral·lelament a la nostra feina, teníem un ull extern que ens acompanyaria fins al final i que ens va ajudar a pujar esglaons i a seguir endavant. Anàvem fent dia a dia i les diferències de cadascú anaven enriquint un llenguatge comú que acabaria sent un univers sencer i amb personalitat pròpia: el punt de seny i rigor de la Clara mesclat amb la rauxa de la Blanca i el Jordi que hi afegia intel·ligència i sentit comú, per dir alguns dels ingredients. Cada un de nosaltres tenim uns referents propis i uns gustos i debilitats que han anat apareixent i això ha contribuit a la permeabilitat d’aquest univers. I a això se li va sumar el Martí, l’escenògraf i el Joan, el dissenyador i tècnic de llums; altres dos universos propis que es van unir al comú aportant més matisos a tot plegat.

Fèiem, desfèiem, provàvem, analitzàvem, refèiem, paràvem i marxàvem, tornàvem, ens motivàvem, ens desinflàvem, seguíem a cegues i ens sorpreníem d’on arribàvem, i així anaven passant dies i setmanes i la feina feta era molta.
Sense adonar-nos, anàvem complint amb els paràmetres de calendari que ens havíem fixat pel que feia a proposta dramatúrgica, nombre d’assajos… Fèiem molta feina i en quedava molta per fer. El llistó que ens posàvem anava pujant i pujant ja que les respectives exigències també anaven creixent. Sort de la família que ens va cuidar: El Jordi, la Carlota i el Pau. Ells venien, ens ajudaven, ens ensenyaven com sortir de forats on ens havíem ficat o simplement ens mostraven quins camins podíem escollir en diverses bifurcacions que anaven apareixent i seguíem amb la seva empenta.
I, arribats aquí, al centre i moment més tendre i delicat del procés, vull subratllar una situació que va esdevenir Leitmotiv: “Hòstia quina casualitat! Hem arribat a fer una cosa que ens imaginàvem al principi sense voler arribar-hi!” Quina casualitat. Tot estava farcit de casualitats. Casualitats que, com bé diu l’amic Cortázar, no són més que coses que havien de passar però com que s’escapen de la racionalitat humana, no volem assumir que no les hem sabut controlar i no són més que això, casualitats, coincidències o com li vulguis dir. En altres paraules, tot anava passant perquè no podia ser de cap altra manera; tot es construia a poc a poc, amb bon fonament (curro curro i més curro, no hi ha massa secret) i tot anava encaixant.hem vingut aquí a deixar les coses clares

(…continu…això)